Des de la Regidoria d’Educació per mitjà de la Comissió d’Activitats Extraescolars vos mostrem els relats guardonats al II Concurs de relats breus de Fira.
Totes i tots s’han esforçat molt i mostra d’això són els magnífics resultats que hem obtingut.
Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de la Fira 2021, esperem que vos agraden.
Marta Almenar Maño, amb el relat ‘Sols un somriure’, guardonada dins de la categoria de 4t d’ESO.
Sols un somriure
-Tia Danielaaaaa!!- a l’instant vaig pegar mitja volta per trobar la procedència d’aquesta veu tant coneguda per a mi.
Em vaig adonar de què eixa veu era de la filla de la meua gran amiga Lisa. Feia temps que no la veia, però sempre ens trobàvem a la fira tots els anys ja que era una tradició.
Mentre estàvem entre tanta gent, la vaig agafar al braç al moment en que votà damunt de mi. Ruth -la meua neboda postissa- em va regalar un gran somriure que va fer que recordara una antiga història que ma mare em contava aquell dia de l’any.
Quan ho vaig pensar se me va ocórrer…
-Ruth? -al moment vaig cridar la seua atenció- T’agradaria que et contara una història sobre aquest dia?
-Si!!!! -realment semblava entusiasmada.
Vaig enviar un missatge a Lisa per avisar-la, i vaig portar Ruth fins un lloc apartat, després de comprar-li algunes llepolies per a que no s’avorrira.
Amb aquest vaig començar el meu relat.
-Conta una història un tant antiga, no molt clar -aquest va treure un somriure a la xiqueta-, que cada atracció era creada amb molts instruments, alguns fàcils de trobar i altres quasi impossibles d’aconseguir. Aquestes estaven creades amb ferro, mecanismes i més coses que feien que la atracció rodara o botara, per exemple; però hi havia una cosa, sols una que era necessària per a poder acabar aquesta obra.
En quan vaig arribar a aquest moment de la història vaig veure que tenia tota l’atenció d’aquesta xiqueta. Això em va animar a seguir. Sabia que ella tenia curiositat per saber-ho.
-Què era, tieta Dani? -això va confirmar les meues sospites, així que vaig seguir.
-Eixa cosa era la il·lusió, l’alegria d’un xiquet a l’expectativa de trobar alguna experiència nova, totes aquelles emocions positives que feien que un xiquet xicotet estiguera amb un somriure al rostre. Segur que et preguntaràs com aconseguirien això, o tal vegada el perquè era tant difícil de trobar. Bé, doncs la veritat és que molta gent sols viu de la tristesa i no recorda què és ser un xiquet, per això els que es dediquen a fabricar aquestes atraccions sempre tenen la il·lusió de poder treure un somriure al més menudets.
-Jo ho entenc tia, però no trobe emoció en la història -certament pareixia perduda, així que vaig intentar ordenar un poc les idees d’aquesta.
-Alguna vegada has pujat a una atracció d’aquesta fira? -li vaig preguntar mentre senyalava al nostre voltant.
-No, ma mare em diu que encara sóc xicoteta i que no puc anar sola. -Llavors, vaig comprendre la seua confussió.
-Bé, -vaig intentar explicar eixes sensacions- quan una persona puja a una atracció creada d’una manera tant bonica com ho és a partir de la il·lusió, passen moltes coses mentre estàs en ella. Molta gent no se n’adona, sols senten l’emoció d’estar movent-se a gran velocitat o de poder cridar per la por, però realment ocorre una cosa meravellosa.
Vaig començar a contar amb detalls aquella sensació mentre la recreava a la meua ment.
En el moment en el que pujaves a una atracció i començava a moure’s era com passar a un món diferent, recordaves tots els moments feliços, veies a tots al teu voltant rient i sent feliços, veies una vida plena de llums, començaves a veure colors vius i senties que tornaves a ser un xiquet ben xicotet. El moment en el que senties l’aire al rostre, era com quant t’entrava una rialla amb les teues amigues de menudeta, el sentir-se a gran altura era com si tota la felicitat fera que no poguera haver res malament i que tot en el món fóra felicitat. Durant uns minuts era com eixir de la teua ment i sols gaudir de grans moments.
En el moment en el que vaig acabar de contar-li aquesta història a Ruth, la vaig mirar i per a gran sorpresa meua, li brillaven els ulls. Veia tota la il·lusió d’una xiqueta xicoteta en aquelles grans perles de color cel que em miraven.
Després d’aquest moment sols va dir una cosa abans d’agafar-me de la mà i portar-me cap a una atracció.
-Tia, jo vull sentir tot allò que m’has contat, i vull que tu estigues amb mi per a gaudir juntes.
Realment, aquesta xiqueta de tan sols huit anys havia entès per què es fabricaven aquelles màquines amb una il·lusió de xiquet xicotet i, pel que veia, no deixaria que se li escapara l’oportunitat de gaudir aquest moment.
