Des de la Regidoria d'Educació per mitjà de la Comissió d'Activitats Extraescolars vos mostrem els relats guardonats al III Concurs de relats breus de Fira.
Totes i tots s'han esforçat molt i mostra d'això són els magnífics resultats que hem obtingut.
Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de la Fira 2022, esperem que vos agraden.
Nicolau Aràndiga Morales, amb el relat ‘Mirades de tardor', guardonada dins de la categoria de 2n d'ESO.
MIRADES DE TARDOR
Tot començà un dia tretze de desembre, a les acaballes d’aquella tardor que no havia sigut tardor si al clima ens referim, ja que havia fet una temperatura tan suau, que els arbres havien tret la flor típica de la primavera, i era d’esperar que, com passa de manera habitual quan fa aquesta calor fora d’època, la perden i amb ella, es faça malbé una part de la collita.
Però no se’n desviem del tema. Parlàvem d’aquell tretze de desembre, dia de fira en honor a Santa Llúcia al poble de Castelló, poble dels nostres protagonistes, i per tant, dia de festa grossa. I com no podia ser d’altra manera, la nostra protagonista, anomenada Llúcia, amb els seus llustrosos catorze acabats de complir, allà que se n’anà ben mudada amb les seues amigues a disfrutar d’aquella vetllada firenca.
En arribar allí, als cotxes de xoc, va sentir com la traspassava una mirada que venia de l’altra part de la pista, i ahí començà la seua història.
Per situar-nos en context, la història d’un d’aquells joves estava ben arrelada amb la fira de Castelló, degut que un dels avantpassats ben llunyans de Llúcia, va participar en la reunió on es decidí portar l’aigua des de la séquia de l’Escaló, un ramal del Xúquer que naix al terme de la localitat pròxima de Sumacàrcer, fins al terme municipal de Castelló, amb la finalitat d’abastir camps i ramat. Corria l’any mil cinc-cents quaranta-set, any dalt any baix, I al poble de Castelló s’havia exhaurit l’aigua, quedava la justa per poder satisfer necessitats bàsiques, i aquella decisió va ser molt ben rebuda per tota la població, degut que ja no haurien de fer llargues distàncies amb el poal ple de roba bruta per llavar-la al riu, o fins i tot dutxar-se.
D’aquell ramal del Xúquer va nàixer la coneguda encara als nostres dies com Reial Séquia Escalona i, per celebrar l’arribada de l’aigua, es va muntar una festa al municipi amb tot el que en aquell moment podia considerar-se una fira, amb ramat per vendre’l, llocs on es servia menjar i beguda, i altres entreteniments. Tant d'èxit va tindre que es va instaurar com a festa municipal.
Però continuem amb la història dels nostres joves on l’havíem deixada. Llúcia va anar a la fira amb les amigues, tal com havien quedat el dia abans i quan arribaren, va tindre una sensació estranya, i això que no era ella de sobresaltar-se molt, però no va fer massa cas i va seguir amb les amigues, pensant en traure les fitxes per pujar a les atraccions. Una rere l’altra anaven pujant a totes, intentant posar-los nota en funció de la que més o menys els havia agradat.
A la fi de la volta arribaren als cotxes de xoc i allí el va veure, esperant a l’altra banda de la pista, fent cua per poder pujar a un d’aquells cotxes que et controlen més a tu que a l’inrevés. De sobte les seues mirades es van creuar, i als dos es va sortir aquella riseta ximple que denota felicitat per tot arreu, i que encara que estava l’atracció plena de gom a gom, ella i ell eren les úniques persones allí presents, com si estigueren a un univers paral·lel. Els dos sabien que allò era amor a primera vista, un moment màgic tan sols interromput pel xiulit de l’atracció advertint que els tocava pujar.
Acabaren de disfrutar del dia de Fira, però Llúcia no podia deixar de pensar en ell, plantejant-se com podria arribar a conéixer-lo. Però tot va vindre rodat quan ella i les amigues s’aproparen a la tenda del cotó de sucre i per darrere va sentir una veu que li preguntava si ella era tan dolça com aquella llepolia. Es va regirar i allí estava ell, ben plantat rere d’ella, amb la templança i seguretat que et dona saber-te ben paregut, tanmateix com que, qui tens davant, està feta un mar de nervis per no saber el que és estar enamorada.
Ella no sabia com reaccionar, la boca li tremolava i les paraules sorgien com qui parla entre dents i pràcticament no se li entén res. Ell la mirava i s’ho reia, com enamorat a qui no li importa que la seua parella faça el ridícul més espantós, perquè per a ell sempre és la persona més guapa, la més simpàtica i la més meravellosa del món. Quan ella va deixar de petar les dents, li va poder preguntar el nom. Em dic Nicolau, li va dir el xic i li va preguntar pel seu. Ella també li va dir el seu i pogueren xarrar una estoneta doncs era tard i havien de tornar a casa.
Se n’anaren cada u a sa casa amb el compromís de tornar-se a vore propte. A Llúcia encara li tremolaven les cames com si fora la vibració del telèfon mòbil a la butxaca. A l’època de les xarxes socials, van tindre temps per poder parlar molt a través del mòbil i altres xarxes com Facebook, i quedar per veure’s, però sempre amb els amics pel mig.
A la fi, Nicolau li va dir que li agradava molt, estava enamorat d’ella i li va demanar ser el seu nuvi. Aquella notícia no la va pillar per sorpresa però la va convertir en la dona més feliç del món, o de tot l’univers sencer, perquè ho havia desitjat des del dia de la Fira, la seua fira, la que portarà per sempre el seu nom, així que no haguera pogut imaginar mai, que el regal que li deparava la fira d’aquell any l’acompanyaria fins a la resta de les seues dies, perquè d’aleshores ençà es convertiren en inseparables.
