Des de la Regidoria d'Educació per mitjà de la Comissió d'Activitats Extraescolars vos mostrem els relats guardonats al III Concurs de relats breus de Fira.
Totes i tots s'han esforçat molt i mostra d'això són els magnífics resultats que hem obtingut.
Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de la Fira 2022, esperem que vos agraden.
Claudia Álvarez Climent, amb el relat ‘La fira', guardonada dins de la categoria de 4t d'ESO.
LA FIRA
No va ser fins que vaig complir els 19 anys que vaig poder entendre la fascinació que tenia la meua àvia sobre les fires. No hi havia fira en el món en la qual no s’haguera parat a analitzar cadascuna de les seues zones.
Al principi jo l’acompanyava, però a mesura que vaig anar creixent vaig deixar de fer-ho. Em semblava avorridíssim el fet de parar-nos a mirar cada lloc que ens creuàvem pel camí i sobretot quan la meua àvia es parava a preguntar pel preu o pel material del qual s’havia fabricat algun producte.
Pells, llanes, collarets fets amb pedres precioses i polseres s’amagaven entre els voltants sempre iguals i diferents al seu torn.
Era molt xiqueta com per a apreciar la màgia de l’artesania que es creava per aque ll s llocs.
En moltes de les fires que visitàvem hi havia alguna atracció on poder muntar i fer així que el temps em resultara menys pesat d’aguantar. Solien haver-hi també molts pallassos, algú disfressat d’algun personatge com Mickey Mouse, ballarins o simplement gent que anava passejant mentre al seu torn cantava melodies molt estranyes i que no havia sentit mai.
Aqueixa vesprada havia quedat amb els meus amics per a fer un volt i d’alguna manera o un a altra acabarem en una xicoteta fira d’un poble als afores de València.
Mentre observàvem una mica el lloc, vam veure una manyaga que entretenia a un xiquet d’uns tres o quatre anys fent com si hi haguera una paret entremig dels dos. El més curiós d’ell er que lluïa un bell i natural somriure d’orella a orella. La manyaga mostrava el seu somriure real, sense necessitat de fingir-lo.
A poc a poc xiquets i adults que venien de diverses parts de la fira s’acomodaren prop d’ell i m’entraren ganes d’acostar-me. Per això, ho vaig fer mentre els meus amics anaven a comprar regals per als seus familiars.
Molts dels xicotets que hi havia allí em miraven estranyats com si veure a una xica major allí fora una cosa de la qual témer. Quan va començar l’espectacle els xiquets van posar tota la seua atenció a observar a la manyaga i els que els acompanyaven tenien també en els rostres expressions alegres. Ell tan sol s compartia la seua màgia i alegria amb la gent i, estic segura que en el fons ho sabia.
Cridava l’atenció la seua manera de moure’s, d’expressar-se. De fons sonava algun tipus de música de violí, probablement jazz, que li feia sincronitzar tots els seus moviments amb el ritme de la melodia.
De sobte els meus amics van arribar i van començar a preguntar-me per què estava asseguda en un espectacle infantil, però els vaig fer callar i els vaig indicar amb un suau colp en el sòl que m’acompanyaren veient a la manyaga. Després d’això, es van asseure al meu costat i Adrià em va prendre la mà, entrellaçant els meus dits amb els seus.
I així vaig descobrir, per primera vegada en la meua vida, el significat de les fires, la seua màgia era això; La unió, la mescla, la pau, etc.
Una artesania que era pròpia d’algú amb molt de talent. La il·lusió de comprar una cosa bella i les ganes de vendre aqueixa peça creada amb amor, que la feia única entre totes les altres.
Els somnis de viure aqueix art. Persones de totes les edats que s’impressionaven davant els objectes que es creaven.
Va ser preciós veure que, per un instant, tothom estàvem junts, que no existia cap diferència, que l’avi somreia al costat del seu net, que fins i tot el jove se sorprenia amb els moviments de la manyaga. Adonar-me que alguna cosa ens pot alegrar a tots, sense importar les circumstàncies, que aqueixos llocs ens ofereixen molt més que coses materials i que la fira en si és una cosa de la qual sempre poder gaudir, va fer que començara a veure de nou a la xiqueta de sis anys que rebutjava tot això.
Vaig entendre que el més senzill pot ser també el més treballat del món, q ue el rural pot ser amic de la pedra preciosa més delicada, q ue l’opac pot ser cridaner al seu torn, que no hi ha edat per a riure i sorprendre’s ni per a asseure’s en una escala a gaudir d’una estona d’infantesa per molt adult que sigues.
Vaig entendre que, sense cap dubte, la meua àvia no sols comprava a la fira, sinó que estimava gastar aquell temps en estar amb mi i fer d el passeig un moment ple de màgia construït pels que feien aqueixos objectes o pels que es disfressaven per fer-te feliç.
Vaig entendre que caminar amb la meua àvia ja era molt i que riure al costat dels meus és sers estimats, és molt més encara, siga en la fira, siga en la vida.
