Des de la regidoria d’Educació per mitjà de la Comissió d’Activitats Extraescolars vos mostrem els relats guardonats al IV Concurs de relats breus de Fira.
Totes i tots s’han esforçat molt i mostra d’això són els magnífics resultats que hem obtingut.
Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de la Fira 2023, esperem que vos agraden.
Ana Estruch Cucarella del Col·legi Santo Domingo, amb el relat ‘La fira d’aquell temps’, guardonat dins de la categoria de 4t d’ESO.
LA FIRA D’AQUELL TEMPS
Sempre he sigut una xiqueta curiosa, i per això ma mare sempre em trobava escodrinyant per tots els caixons, prestatgeries i armaris que em trobava per davant. Un d’aquells dies, rebuscant en la caixa de les fotos de ta meua àvia vaig descobrir una imatge on apareixia ella amb ma mare quan era menuda junt als amics dels meus avis, tots vestits amb roba molt abrígada, però el que més em va cridar l’atenció va ser una caíxeta plena de pols. Quan la vaig sacsejar vaig sentir que dins hi havia alguna cosa.
Després de preguntar-me que seria aquell so, li la vaig ensenyar a ma mare, i ella em digué que sols era una ximpleria que li havien regalat en un joc de la fira quan ella era menuda. Jo, no satisfeta de la seua resposta, vaig obrir ia caixa, que va revelar una polsera plena de minerals de diferents colors.
Em vaig quedar meravellada, ja que mai havia vist una polsera tant bonica. Em vaig posar la polsera per a poder ensenyar-la a les meues amigues, quan de sobte, em va envoltar una llum de color verd, quasi encegadora. Vaig ignorar aquell fet i eixí en busca de les meues amigues.
Al elles tocar-la, va tornar a emetre aquella llum i, abruptament, va transportar-me al cantó de la plaça de l’església del meu poble, on en aqueix moment estaven ma mare ben menuda, pense que en la seua infància, en el moment en el que es va fer aquella foto que vaig trobar, junt amb els meus avis i els seus amics, tots asseguts al bar de Manolo; un bar que sempre ma mare m’ha parlat d’ell, contant-me com es passaven les vesprades de diumenge fent-se un vermudet.
També vaig divisar moltes llums adornant els balcons i la gent molt contenta, amb regalèssia en la mà. Unes xíquetes em vam veure entre la multitud i em convidaren a passar la vesprada amb elles. Els preguntí quina fira estaven celebrant, elles, contentes, em contestaren que era el dia de la fira del poble, el tretze de desembre, i que per aquell motiu la gent eixia per la zona del poble i, sobretot, amb roba arreglada d’hivern.
Començarem a caminar pel carrer de l’església i, quan arribarem a la façana hi havia
diversos barracons: un molt llarg on es venien diferents joies de bona qualitat, un altre on s’exposaven joguets per als menuts i un al final on estava l’home que venia la regalèssia, al seu costat, estaven les parades de torró de la marca Picó i, més allunyat, estaven els famosos
datilers í el ferrer del poble. Em vaig parar a comprar dàtils, per a regaiar-li’ls a mon pare, que sé que li encanten.
Continuant la marxa aplegarem a l’Ajuntament, allí hi havia tota classe d’atraccions de l’època: el carrusel, la sínia menuda i la gran sínia, els cotxes de xoc… També hi havia ponís, on em cridava l’atenció que els infants estiguessin cavalcant-los.
Vaig voler tirar a la tómbola per provar la meua sort, em va tocar una nineta, junt amb les peses de roba per a vestir-la. Em vaig adonar que tota la tómbola estava plena de diferents nines, i una qüestió va sorgir a la meua ment: per què estava tot ple de nines si podien regalar més coses. Li ho vaig preguntar a la xiqueta que hi havia al meua costat i ella em respongué dient-me que era una obra benefica que proporcionava la Generalitat al poble com a regal de la celebració del nostre dia tant important.
Quan més emocionada estava jo per poder gaudir de la fira, les campanes de l’església sonaren indicant-me que ja era hora de tornar a casa i que havia d’intentar fer funcionar la polsera màgica per a què em dugués a ma casa.
Tocant-la, m’envoltà una altra vegada una llum, però la d’aquest ras era de un color morat.
Arribí a l’habitació del meu germà i, tota emocionada, li contí tot allò que vaig fer aquella vesprada després d’haver descobert aquella polsera. Ell em digué que en la seua època tot això era igual al que jo li havia contat, però que en la seua generació havien desaparegut atraccions i n’havien aparegut d’altres molt més modernes i innovadores.
Quan vaig acabar de sopar i després d’haver-li donat la bossa de dàtils a mon pare, vaig anar a la meua habitació i, a palpentes en la foscor que es reflectia en la finestra de la meua habitació, vaig guardar la polsera baix del meu llit i, somiant en aquelles atraccions que tant havia gaudit amb gent tant feliç, m’adormí mirant les enganxines lluminoses del sostre de la meua habitació.
