Des de la regidoria d’Educació per mitjà de la Comissió d’Activitats Extraescolars vos mostrem els relats guardonats al IV Concurs de relats breus de Fira.
Totes i tots s’han esforçat molt i mostra d’això són els magnífics resultats que hem obtingut.
Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de la Fira 2023, esperem que vos agraden.
Ester Vicent Ribes de l’IES, amb el relat ‘De pares a fills i d’àvies a netes’, guardonat dins de la categoria de 4t d’ESO.
DE PARES A FILLS I D’ÀVIES A NETES
Soc Maria, veïna del poble de Castelló. Vaig nàixer l’any 1941 i tinc 82 anys. Hui és
un dia molt especial per a mi, ja que han muntat la fira del meu poble a la qual jo soc una
gran aficionada però no hi vaig des de fa deu anys, ja que no em trobe massa bé de salut.
No he pogut evitar pensar en quan era menuda. Quan jo era menuda, anava tots els anys a
la fira amb la meua mare i a mi m’encantava. Els anys han passat i la fira ha canviat. Abans
hi havia una fira a la Plaça de l’Ermita on es venien cavalls i rucs. També des de la Plaça
de l’Església fins a la Plaça de l’Ajuntament on hi havia un muntó de paradetes de joieria,
torrons, ametlles i la que més ens agradava a la meua mare i a mi, la de dàtils.
Sempre compràvem dàtils a un home que es deia Paco. A mi em feia molta il·lusió
cada any vore Paco ja que era un home molt amable i llest i em contava moltes coses de la
seua vida. Em deia que tenia dos fills un poc més xicotets que jo i que s’anomenaven Emili,
el menut, i Fernando, el major. També em deia que tenia una dona meravellosa que li deien
Antònia, que treballava en un magatzem de taronges i que també era una gran apassionada
dels dàtils.
De sobte, un any anàrem al costat de l’església on solia situar-se Paco però la
parada ja no hi era i ens van dir que Paco no vindria més per problemes familiars. Jo em
vaig quedar molt trista i la meua mare també. Després d’eixe dia cap fira va tornar a ser
igual.
Hui el meu net m’ha insistit moltíssim que anàrem a la fira i, la veritat, és que no he
sabut dir que no. Tot és diferent, és cert, però aquesta fira té un encant especial que mai
perd. El meu net ha pujat a quasi totes les atraccions. M’ha fet molta por veure’l allà dalt
d’aquelles atraccions tan modernes però jo el feia feliç. Finalment, hem anat a la parada de
dàtils. El rostre de l’home m’ha semblat familiar però no sabia ben bé per què. Li he
preguntat el nom i per a la meua sorpresa m’ha dit: “em dic Fernando”. Li he preguntat si
era el fill de Paco i m’ha contestat que sí. Jo m’he alegrat molt i li he contat la història del
seu pare i meua quan venia a la fira a vendre dàtils. Ell m’ha dit que deixaren de vindre
perquè Antònia, la seua mare, es va posar malalta i va faltar i Paco no guanyava els
suficients diners amb els dàtils per a mantindre la família així que va buscar una altra feina.
Després també m’ha dit que el seu somni des de sempre havia sigut vendre dàtils al poble
de Castelló, igual com durant tants anys havia fet el seu pare.
