"Sol de mitjanit" és un conjunt de quaranta poemes, un viatge d'emocions diverses on l'autor, després del seu acomiadament laboral, mira cara a cara a la vida i ens mostra el seu estat anímic a través de sentiments i reflexions en caminades matineres per paratges íntims, nits de somnis/insomnis, converses amb gent que s'estima, records d'infantesa arrelats al cor… Versos sincers i dignes, treballats des de la serenor i la maduresa, i adobats de cites d'escriptors i músics que formen part de la seua trajectòria vital. La il·lustració de la portada és de Nel·lo Caldés i Estrada, i el pròleg de l'escriptor Josep Manel Vidal.
El proper divendres 29 de març de 2019, a la Biblioteca Pública Municipal 'Joan Fuster' de Castelló, a les 19.30h es presenta 'Sol de mitjanit', d' Edicions del Sud, nou poemari de Rafael Estrada, en uns dies vos direm l'hora i el lloc! Portada del poemari
El poeta Josep Manel Vidal ens conta de Rafael Estrada
Rafael Estrada és mestre, músic, poeta, agitador cultural… Podríem anar-hi afegint un seguit de mots que no serien, sinó, un inventari de conceptes amb lligams ben estrets. Una comuna de paraules que viuen sota el compromís de posicionar-se, de véncer i arrelar damunt de qualsevol terra eixuta. D’escriure o musicar el perquè d’allò que som i la manera en què ho vivim. Un munt d’hores invertides en la redreça constant d’un país que malda per sobreviure.
Però Rafa no és solament un home de paraula. També és l’home que camina. Que enceta els dies abans que la llum ni tan sols despunte per sobre de la línia infinita de l’horitzó. Sap ser-hi en el món a trenc d’alba. I per això practica el ritual de la marxa, posar-se dempeus, refer-se del sotrac, resistir les inèrcies moridores de la caiguda, que s’arrapen al cos a cada bri de desgràcia que ens creix a les vores del senderi. «Camine el sagrat bosc de matins i nits / i contemple variacions de llums i llunes / i el seu rastre on veig créixer el meu destí» («Sota zero»).
Un caminant sap que la terra no dona treva. Que hi ha geografies planes, però també aparentment impracticables. Que la passejada que ens era plaent de fa anys troba boscatges imprevistos, espessors que hem de travessar amb una nova calma, malgrat tot. «Han fet fora el poeta, el músic, la persona» (Al cap dels anys). Trobar-se a l’exterior de totes les coses. Aquella intempèrie que desnona fins i tot les esperances. «S’acosta un hivern de grisos de tristesa» («Tot és no-res»).
Caminar sota el fals llum d’aquella estranya nit polar, que se’ns allargassa per sobre dels propòsits. Caminar en la invisibilitat imposada d’aquella fosca. «Un desesperat en l’esperança, / algú que ningú no contempla» («Offsider»). Caminar amb el rostre ferit. Amb les mans enrampades de pànic. Caminar, seguir i arriscar-se en aquella destinació incerta. «Els déus ens volen intrèpids / […] / com la veu dels vells arbres» («Vell arbre»).
Rafa és un caminant, ja ho hem dit. I cal reafirmar-ho. I precisament per això sap que res no hi ha impossible en el desfici d’avançar. A dintre, l’existència ens martelleja d’intencions. «Tot és en nosaltres» («Compromís»). «La vida m’incita a viure» («Res més»). I són molts anys de saber-se poble per saber que no és un home sol: «Poble, / l’esforç de recomençar refent itineraris / en l’inventari de la creixença» («Poble»). Que les nits, tot i semblar fosques infinites, tenen les hores comptades i van «del silenci a la claror» («Embruix»). Que els paisatges se’ns obriran de nou i podrem «començar un nou camí cap a una pau més pura» («Arpegis»). I serà llavors que Rafa esdevindrà «indiferent al plany imposat» («Íntima llum»), i aprendrà que «de nosaltres depén el camí futur, / i que el que esdevinga / no malmeta allò sembrat al llarg del temps»; per aquest motiu «tanquem portes a discòrdies / i a aquells que no ens volen» («Per l’àmbit de tots els àmbits»).
A la motxilla només portarà les nostàlgies necessàries. Aquell bagatge de tendreses que l’han fet com és. Aquells «espais íntims ancorats en la memòria / que, en recordar-los, / em fan vessar llàgrimes d’agraïment» («Aniversari»). Ell sap ben bé (ell i la gent que se l’estimem) quin ha estat el valor real de cada cosa, el valor de cada pèrdua, el preu que ha suposat cada desfeta.
El record és una eina constant. Mirant uns infants jugar / veig en ells el temps que ja no tinc» («Mans»). Però qui no enyora aquell xiquet a qui va servir, no pot reconéixer l’home mestre que ha acabat sent. I Rafa ho sap. I ens ho conta. Ens fa caminar pels seus versos que tremolen d’emocions diverses. Ens fa resseguir aquell senderi nocturn. I alenar al final, amb l’orgull de saber-se invicte, malgrat tot. Perquè «sí, cal dir-ho i ben fort: / escric la vida i puc mirar-la cara a cara» («Respirar»).
Obrim les pàgines d’aquest llibre i contemplem com, sota l’aparent minsa claror d’un sol a mitjanit, Rafa ha pogut «empeltar noves branques a l’escorça / de l’arbre arrelat en mi des de fa tants anys» («Camins»). Ell no s’atura. Que tothom ho tinga ben clar.
