guilopo -a adj i m i f Definició Persona espavilada, hàbil i llesta, que utilitza aquestes condicions en benefici propi, sense refusar emprar l’engany si cal.
Tenims els refranys «Tots els guilopos tenen sort» (o «…fortuna») i «Home refraner, guilopo i malfaener», que també té versió femenina: «Dona refranera, guilopa i malfaenera». Etimologia
Del castellà galopo, tret del francès galopin, ‘vailet missatger’ (que el fan córrer molt; en castellà galopín té el sentit de ‘trinxeraire, brivall’), de galoper, ‘galopar’; alterat en català per influx de guilla, per l’astúcia de l’animal. Usos
—On vas, comare rabosa? —li cridà el llop sense bellugar-se—. Que no véns ací a xarrar un poc com fem cada dia?
—Vaig a un bateig i no puc entretenir-me! —respongué a crits la guilopa.
El llop es resignà.
—Què bategeu: raboseta o rabosot? —va inquirir.
—Raboseta.
—I com li posareu?
—Comencilda!
—Quin nom! —se n’estranyà el llop—. Però, en fi, per a bé que siga! Enric Valor , «Comencilda, Secundina i Acabilda», dins Rondalles valencianes 8 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 136
El llop, que estava ben satisfetot d’un robatori que havia fet la nit abans en un ramat d’ovelles, va dir a la rabosa:
—Comare, estic molt content de tu per l’ajuda que em feres ahir distraent el gos del ramat. Com te les vas apanyar per xisclar d’aquell modo, que semblaves un conill que s’havia agafat en el llaç?
—Ai llop! —féu ella, tan guilopota com sempre—. Molt m’ha costat de tenir aquestes habilitats! Però ben bé les extreme, i ben de gust, per aidar-te a viure; perquè ja saps com t’estime, compare. Enric Valor, «Comencilda, Secundina i Acabilda», pàg. 132
