Fins fa molt pocs anys, mai no van existir les llets artificials per a lactants. Els reciïn nascuts s'alimentaven de la llet de les seves mares. Algunes vegades, la mare de la criatura no tenia aquesta llet o sofria alguna malaltia que impedia la lactància. Era llavors quan es buscava una mare de llet. Tots els bebès naixien a casa, sense mes ajuda que la de la matrona del poble, unes vegades amb preparació clínica, suplerta en la majoria dels casos per experiència, o si es donava el cas que el part vingués amb problemes, es buscava l'ajuda del metge del poble.
Si es donava el cas de necessitar una mare de llet, fos per problemes mèdics de la mare o per mort d'aquesta durant el part, mes habitual del degut, la matrona coneixia les dones de nou parides, i fins i tot actuava de vegades com a mitjancera entre les parts per aconseguir els seus serveis. Si alguna de les recents parteres tenia llet de sobres, com es diu "per donar i vendre", adoptava en la cria al nounat i l'alimentava com si fos seu.
Aquest tipus de relació creava molt forts vincles entre les famílies, que des d'aquell moment passaven a tractar-se i considerar-se com a parents, i la criatura sabria sempre que tenia, a més d'una mare, una mare de llet i un germà de llet, ambdós fruit de la solidaritat entre veïns.
En les classes adinerades, aquesta relació es donava d'una manera molt diferent, ja que es buscava una mare de llet per raó de no tenir-la la mare o perquè aquesta havia decidit no donar el pit als seus fills. Aquesta diferent relació feia que no es creés cap relació entre famílies, però no impedia que en la relació de mare de llet i nen es creés un fort vincle per tota la vida.
De vegades, una mare de nou parida perdia el seu fill, i fos aquesta la raó per la qual podia alimentar un altre nounat. Malgrat el gran dolor per la pèrdua del seu fill, la possibilitat de donar la vida a una altra criatura les ajudava a sobreposar-se.
No sempre ha estat tan fàcil com ara la supervivència en els primers anys de vida, i sempre ha estat la pertinença a una comunitat unida la solució a aquest com a molts altres problemes.
Temps era temps…
Font de l'article: Memòries de poblet Blog de Vicent Ventura
