42.195 encara que ha priori sembla ser un simple número o una simple quantia també representa una distància entre un estat de nerviosisme i un estat d´alegria plena, d´extasí. Avui és Diumenge i em vingut a València. Un any més estem ací. Molts dels nostres companys ja saben el que es fer aquesta distància, però enguany ens toca a nosaltres.
Tal vegada una persona convencional que no li agrade pràcticar esport, pot ser no puga ni tanseval aproximar-se al que és pot aplegar a sentir al recorrer aquesta distància i el sacrifici que suposa preparar-ho. Però eixe moment que transcorre des de l´eixida fins que s´aplega al quilòmetre 42 conforma una mescla de sensacions que dificilment es podrien explicar amb paraules: una sensació de por en l´eixida perquè has dedicat molt de temps a preparar-te per aquest dia, un vent que en l´eixida et posa els pels de punta que amenaça que va a ser una cursa dura, durant els primers metres una emoció continguda perquè per una vegada et sents important, gent que no et coneix veu el teu nom al dorsal i et crida, et dona ànim “ànim, tu pots“, “sou grans, vinga, ja ho teniu“, “sou màquines“, intente mirar al company, amic i confident que durant els 3 últims mesos em entrenat junts, si va bé, em preocupa que un dels dos li pase algo i no podem acabar-ho, ens posem a parlar de les festes del poble per intentar evadir-nos del rellotge que ens persegueix, continuem passant per carrers emblemàtics de la nostra ciutat que en un dia núvol s´ha omplit de color per a rebre a gent de molts llocs, continuem a pas decidit mentre l´aire continua fent de les seues fins la meitat del recorregut, 21 quilòmetres, anem amb el temps previst, tenim en ment els companys i companyes, tant les que van davant com les que venen darrere, que a tots ens vaja bé i apleguem es el que més importa i ningú és lesione, passem vora riu i uns xiquets disfressats criden i ballen al ritme de la música que l´organització ha possat pels carrers, ens donen la mà i nosaltres els ho agraïm, uns fotografs dalt d´una farola busquen la millor instantanea per al record, “mireu, eixos són del poble!“, acabem de vore uns familiars que ens fan una foto i criden ben fort i ens animen per al que ens queda, ens feia falta vore´ls, teniem ganes de vore´ls, la cosa va vent en popa, em entrenat fort i estem bé, apleguem a la senyal dels 30, a partir d´ara la cosa ens va a canviar, mire al meu costat i veig al meu amic que comença a deixar de parlar, però jo estic bé, l´ànime, li dic que no pense en el que queda, que s´oblide del dolor, vegem a la parella d´un company a qui portem darrere i en eixe moment torne a pensar com li anirà, apleguem al 35 i algo comença a no anar bé, estic molt cansat, i comense a tenir por, em entrenat molt i no em pot estar passant açò a mi ara, em fan mal les cames, els bessons, estic esgotat, el meu amic que anava fotut fa un ratet ha reviscolat i va tirant de mi, va cridant-me, porte el cap enfonsat, no puc alçar la mirada mentre la gent ens recorda que ja estem aplegant, tornem a vore a gent coneguda que ens crida però jo ja no escolte res, només al meu company que tira de mi, va cridant-me i em recorda que estem fent la nostra millor cursa i que no ens queda res, però no puc, em falta aire, les cames volen parar, el cap em diu que pare, però el cor espenta, no dec parar, ho puc fer, puc arrivar, una dona creua el carrer sense mirar i quasi em tomba, apleguem al 39, en 1 quilòmetre més aplegare´m a la recta que ja enfila cap a la meta, un últim lloc d´aigua, agarre una botella, l´empine i em cau tota l´aigua per fora de la boca, ja no puc ni amb una botella, ja es veu un munt de gent al final del carrer, un cartell indica que la meta està pròxima, ara ja no escolte als meus amics, la música, els crits de la gent i el meu estat no em deixen escoltar el que diuen però volen que em pose al seu costat perquè ja estem aplegant, vegem més cares conegudes, són del poble han vingut a vore´ns i no podem vindre´ns avall, pareix que allà davant està la curva que ens enfilarà cap avall del riu, si, ahí ho veig, escolte una veu que crida el meu nom però no se ni qui es, l´espeaker ja s´escolta i el sol pareix que comença a eixir després de tot el matí, de repent un mos em pega a la cuixa, no per favor si ja estem, ara no, veig a un xic a terra que no pot més, no escolte ja ningú, es com si m´haguera quedat sort, girem una curva i un altra i ja veig una estora blava, són els últims 195 metres, només tinc força per girar el cap a l´esquerra, hi ha molta gent mirant-nos, els meus amics em donen la mà i m´alcen el braç, ja no puc més, alce el cap i veig un número, és el temps que em fet i un cartell enorme que posa MARATÓ VALÈNCIA, una llagrima em cau per la cara, i els pels els torne a tenir en punta i ara ja no fa aire, m´acabe d´emocionar. Em aplegat, he aplegat, em tombe a terra i una persona m´ajuda a alçarme, busque als meus companys, ens mirem i ens riguem, ho em aconseguit, un abraç, una vegada més ho hem aconseguit, per fi. Ara només toca esperar als nostres companys i companyes a que apleguen, només tinc ganes de vore´ls i donar-los una abraçada, hui és un dia molt gran i vull compartir-ho amb ells, em patit tots però a la fi em complit el nostre objectiu i el nostre somni. Em acabat el Marató.
Pura, Amparo, Balta, Francis, Vicent, Toni, Pablo, Carlos, Pipo, Marita, Marta
Club Multiesport El Castellet
