Sobre els penya-segats mor lentament la vesprada. Sobre els pins que devoren les entranyes de la seua roca, a la recerca del pobre i agònic manteniment, mor una vegada més el dia.
Dia que, un dia, nosaltres vam voler fer dia, fitant la seua amplitud a un ventall de vint-i-quatre hores, així com en el seu moment atorgarem a octubre les pluges, a juliol la xafogor, i a l'any zero l'adveniment a la vida del primer comunista.
Vam ser nosaltres, amb abillament d'època, els qui atorgarem la santificació al sant, a tots els sants, i no el caràcter diví redemptor del déu pare totpoderós. Ell, en la seua beneïda omnipresència, no va baixar dels cels a canonitzar a cap dels seus serfs; hui, tampoc ho fa. De ben segur que prefereix esperar a la primavera per a poder passejar, pintoresc, pels nostres muscles, entre cornetes, caputxes i ciris, tallat en imatge per les mans de l'home; la mà humana i pecadora.
Sobre els penya-segats pesa l'espant del suïcidi, immerescut rang de l'estat mental, per a una mola de la qual, les parets en estrats, llepen a ones els segles des de mil·lennis, anteriors a l'edat de l'home. Quan els homes, nòmades fruiters, encara no havien oït nomenar la majestuositat del mar, ja les gavines havien col·locat el seu niu d'algues en els solcs del precipici, a la vora de l'oceà, i les oronelles marines voletejaven alegres sota un cel diàfan i límpid.
Des de els homes de les cavernes, fins a l'executiu més ambiciós d'una multinacional, som tan mortals com elles, però el nostre afany per deïficar nostra causa promulga temps nefastos, gràcies a nostra eterna saviesa.
Se'ns oblida mirar, mirar als ulls del vent. Ell arrossega, en els seus corrents, les edats del Ponent i del Llevant. Ell va agranar de calitja mig món quan la vida va voler brollar, i va sembrar de pol·len l'erma plana fins a tapir-la de verd, quan encara no érem, ni de lluny, un projecte de futur.
Ell, tan vell com la terra i tan savi com el foc, va fer respirar a tots i cadascun dels membres del trilió d'espècies evolutives que, en aquests passats quatre mil cinc-cents milions d'anys de volcans en bíblica erupció, van tindre l'enorme sort de no xafar el nostre camí.
Nosaltres, com a homo-sapiens evolucionats (ironies de la vida) portem a penes dos-cents mil anys fregant, una amb altra, dos pedres de sílex, per tal d'aconseguir eixa espurna tan gelosament conservada en les entranyes del món.
Pregunta-li al vent per què vinguérem a bategar a les venes d'aquest món, i per què no ens agrana de la faç d'ell, amb nostres maleïdes misèries egòlatres. Pregunta-li si valgué la pena donar-nos alé, ara que ens mirem a la cara i plorem perquè el món, per fi ja és nostre.
Vicent Ventura
