Esperava, i així ho va demostrat la sessió passada, que el llibre de Dario Fo sobre Lucrècia Borja donaria que parlar. I així va ser. No era un personatge desconegut per als membres del Club de Lectura, però sí que va canviar la mirada que molts i moltes tenien de la seua vida. I és que la llegenda negra construïda sobre la família dels nostres Papes ha arribat molt lluny i ha traspassat el temps i l’espai. Fins i tot a les nostres terres i el nostre temps. És veritat que no a tots els va sorprendre, que ja coneixien els fets històrics per la magnífica obra de Joan Francesc Mira sobre els Borja. Va ser agradable veure un italià (els creadors de la llegenda negra) reconèixer l’exemplaritat de la jove Lucrècia, i contextualitzar els fets en la fascinant època que van viure.
I de la novel·la històrica a la novel·la negra hard-boiled.
Torne a llegir una novel·la negra després de molts anys. Va haver una època a la meua joventut en que em vaig endinsar en la lectura en Valencià de la mà de Ferrant Torrent, seguint les peripècies del detectiu Butxana. Des d’aquella època poc més he llegit del gènere negre, i el poc que he llegit ha estat en castellà, especialment novel·la negra escandinava. I de nou em trobe amb un llibre que ens torna a retratar la València més fosca. I ho fa amb un llenguatge distint i amb un ambient diferent. Eren els anys de la transició i prou que se’n veien reflectides les vicissituds en les novel·les s’hi escrivien.
Però els temps canvien i aquesta tradició d’escriure novel·la negra s’ha adaptat als nous temps a l’hora de reflectir els canvis de la societat. I torna València, com era als llibres de Torrent, a ser protagonista. La novel·la ofereix una lectura apassionant i certament ràpida, per la brevetat dels capítols i per l’austeritat narrativa i l’acció trepidant, això sí, no absent d’alguns dels tòpics més utilitzats en aquest gènere.
Amb dosis mesurades de violència, d’intriga, d’idil·lis apassionats i una tensió constant, no sols atrapa des de la primera pàgina al lector, sinó que el manté aferrat a les pàgines donant la sensació visual d’estar veient una bona pel·lícula del gènere. I el cert és que quan hom acaba la lectura té la sensació que igual que es va fer als anys vuitanta una versió cinematogràfica de la novel·la de Torrent Un negre amb un saxo, amb aquella interpretació inoblidable de l’estimat i desaparegut Ovidi Montllor, també és podria fer una versió d’aquesta novel·la.
Per obtenir un exemplar del llibre tan sols heu de passar per la biblioteca. Es tracta d’un llibre que tindrem dificultats en deixar la lectura. Però no patiu, són poc més d’un centenar de pàgines i encara esteu a temps de poder llegir-la.
Ens veiem el proper 27 de gener, darrer dijous de mes. A les 7 de la vesprada.
Us esperem. Si el coronavirus no ho impedeix. Fins ben aviat.
Pep Beltran
