Les dones sempre han treballat molt, massa quasi sempre, però el seu treball era a casa i mes reproductiu que altra cosa. Quasi mai productiu, de diners, ni un cèntim. Elles eren les ames de sa casa, i també les criades, el metge, el servei de manteniment, de intendència, de cuina, de tot, mes encara que avui, de debò.
Amb tot, estalviaven molt. Molt mes que avui. Parlem ara d'un costum al dictat de la necessitat, perquè abans, qualsevol peça de roba, a més d'haver durat un bon grapat de anys, s'heretava. Els germans més menuts no arribaven a estrenar quasi res, perquè tot ho heretaven dels més grans, i els més grans de vegades dels cosins, o dels veïns, o del pare, o de qui fora, que també…
Les dones ho apedaçaven tot: culeres de pantalons, genolleres, la part dels colzes, etc. A més, també la roba interior s'apedaçava sense cap problema. Els calcetins, que solen trencar-se, bé per el taló, be per la punta, eren sargits sistemàticament, i d'una manera força curiosa: s'agafava un ou, que solia ser de fusta o de ceràmica, però que de vegades, mes luxosament, podia ser també de marbre, i es deixava lliscar dins del calcetí. s'aplicava al lloc on es trobés el forat, punta o taló, i allà l'agulla començava el seu quefer, agafant fils menuts, pujant i baixant, anant i venint.
Aquesta feina, que feien les dones de la casa, com ara també cosir i brodar, fer calça amb llana, etc.. es feia normalment a la vesprada, quant ja s'avien acabat les demés feines diàries, vora la llar si era l'hivern, però preferiblement a la llum del dia, al balcó de casa, o a algun racó ben il·luminat, i si se podia fins i tot al carrer en rogle de veïnes, xerrant de tot i de tots.
A totes les cases hi havia una panereta, o cistell de vímet, on es guardaven aquestes peces a apedaçar, cosir o sargir, juntament amb els estris de cosir i l'ou.
Temps era temps…
Font de l'article: Memòries de poblet Blog de Vicent Ventura
