Primer de novembre. La tardor fa caure els fulls dels xops en les riberes dels nostres dos rius, Xúquer i Albaida, finalitza el temps de les collites, arriben els primers freds i sembla que tot camina lentament cap a la mort hivernal. Els camps estan menys freqüentats, encara no ha arribat la taronja, el poble frena el seu ritme i les hores s’escurcen lentament. La nit serà a poc a poc la que s’apropiï dels carrers.
Tots Sants. Es visita els parents als cementeris i se’ls porten rams de flors. S’han netejat les seves casetes i resplendeixen. Abans, si ja havia arribat el fred, era el temps d’estrenar els nous abrics i la roba d’hivern, era quan començava a aparèixer alguna castanyera als carrers, i es venien dolços característics d’aquestes dates, com els Ossos de Sant, Panellets de Mort, arribaven els primers Torrons…
En les cases s’encenien les “animetes”, petits llantions surant en vasos d’oli, que servien perquè les ànimes no es perdessin al seu camí de tornada al costat de la seva família. Era creença general que aquell dia, al migdia, els difunts tornaven per compartir la festa al costat dels seus i es quedaven fins al dia següent al migdia, dia de difunts. Una jornada festiva de reunió familiar de passat i present.
Era un dia d’alegria. Els avantpassats vetllaven per les seves famílies, eren els seus protectors i calia cuidar-los. En alguns llocs, es deixava a la taula un lloc buit amb el seu plat. Es deixaven les portes obertes perquè les ànimes poguessin passar lliurement, i s’evitava asseure’s als racons, que es creien els seus llocs favorits. Fins i tot es deixava un llit buit perfectament fet i amb una cantonada dels llençols oberta doblegada (la girà) per si volien descansar en ella.
Es comptaven al costat dels primers focs de la llar les històries familiars, les del seu cor, els pares, els avis, qualsevol relat dels avantpassats. La memòria del clan es repassava davant dels membres mes joves perquè perdurés…
Font de l’article: Memòries de poblet BLOG DE VICENT VENTURA
