El gesmil, sempre travessant tota l’obra. És el que tenen en comú les portades de les dues edicions que vaig veure a la reunió. Ni tan sols me n’havia adonat a la meua de la seua presència. La mirada de la jove m’havia atrapat. No ho he descobert fins que es va comentar a la sessió del Club de Lectura. Sempre noves mirades, sempre nous descobriments. I records, sobre tots de les més majors del grup, i velles històries familiar que quasi havíem oblidat. Perquè, i en això vam estar d’acord, és una història reconeguda, i per algunes viscuda, de una València que ja no és i, malgrat tot, perdura, i que esdevé també protagonista de la història.
I de València a Roma. D’una petita història de persones humils (i no tan humils, però mediocres) al centre del món al Renaixement. D’una història personal a la Història en majúscules, el relat de, pot ser, la família valenciana més poderosa de la història. Conta l’ascensió d’Alfons Borja, dins la cort del rei Alfons d’Aragó, que, de bisbe de València, marxa a Roma i, molt ràpidament, esdevindrà Calixte III; després quan arriba el seu nebot més estimat, Roderic, acompanyat de més familiars valencians que l’ajudaran en el govern del Vaticà en ple renaixement, que ràpidament, es converteix en cardenal i mà dreta de Sa Santedat , el seu oncle, i poc després en el Papa Alexandre VI.
Però, per damunt de tot, destaca la vida de Lucrècia, el fil conductor de la novel·la. Dario Fo ens presenta una jove que, més enllà de la falsa llegenda negra, i segons testimonis de l’època, era una dona culta, dolça, bella i generosa que es preocupava pels més pobres i lluitava per la justícia, enmig d’un entorn ple de crueltat, matances i inhumanitat. Una dona que fou una víctima més de les intrigues del poder del Vaticà, del seu pare i del seu germà, César.
Per obtenir un exemplar del llibre tan sols heu de passar per la biblioteca. Llegir un llibre que parla d’una de les famílies més fascinants que han donat les nostres terres sempre paga la pena.
Ens veiem el proper 30 de desembre, darrer dijous de mes. A les 7 de la vesprada.
Us esperem. Si el coronavirus no ho impedeix. Fins ben aviat.
Pep Beltran
