La paraula soliloqui prové del llatí soliloquium, formada a partir de solus, que significa ‘sol’, i loqui, que significa ‘parlar’. En la nostra llengua es documenta per primera vegada a començaments del segle xix. El seu origen està lligat a la dramatúrgia. Fa referència concretament a la representació teatral en què un personatge parla amb si mateix, expressant pensaments en veu alta o fent com si estiguera mantenint un diàleg amb algú altre que està absent. Encara que sovint es considera una forma sinònima de monòleg, en l’àmbit teatral se sol fer una lleu diferència entre estos dos termes. El monòleg apel·la al públic: és un discurs sense respostes; el soliloqui, en canvi, representa un grau d’introspecció més alt i, aparentment, s’ignora el públic.
En l’àmbit de la psiquiatria, sovint també s’usa el vocable soliloqui per a referir-se a pacients esquizofrènics que entaulen un diàleg imaginari amb l’altre jo. En el terreny de la política, el soliloqui és un simulacre de diàleg fictici: és quan algú parla amb el propòsit exclusiu de sentir les pròpies paraules que ressonen com un eco autocomplaent.
