Notícia

Castelló i l’aigua, per F. Xavier Martí

L’aigua és un dels quatre elements constitutius del cosmos, segons l’antiguitat clàssica i el pensament medieval. Des de la fenomenologia de la religió, l’aigua és fons et origo (font i origen) de la vida. L’aigua s’associa a la feminitat, la maternitat i la fecunditat. És el principi de la vida, la creadora de vida. Ben bé podem dir que l’aigua ha «creat» Castelló: delimita part del terme, ha condicionat la ubicació dels seus diversos assentaments humans, ha creat i recreat el seu paisatge i ha possibilitat el desenvolupament de la seua agricultura i altres activitats econòmiques. En definitiva, la pluja, la sequera, les riuades, les avulsions i les tècniques, sistemes i ordenacions cada vegada més eficients de l’aigua han conformat la geografia i la història de Castelló. Esta història ens dona testimoni de nombrosos plets judicials que tenen com a causa de litigi el domini, l’usdefruit o la distribució de les aigües.

El capítol de calamitats de la nostra història és ple d’inundacions, d’aigües pútrides, d’aigües infectes, d’humitats insalubres i de miasmes tòxics. Domesticar l’aigua ha estat una de les grans ocupacions dels castellonencs de tots els temps, i la major de les seues glòries. Si el Xúquer és el pare de la Ribera, el riu d’Albaida és el pare de Castelló i ben bé pot anomenar-se el riu de Castelló. De fet així es diu en un document de 1277: «Alcheria de Passarela afrontat in rivo de Chuquer et in rivo Castilionis». Les primeres séquies en derivaven i van regar les primeres terres de cultiu: la séquia del Terç i la d’Algirós. Enmig del regadiu es consolidaren els assentaments humans (Castelló, Montolivet, la Paixarella, Fraga). El riu Xúquer, en canvi, fou només, durant molts segles, la frontera, i el seu potencial no fou aprofitat fins a la construcció de la Séquia Reial d’Escalona. Este sistema d’irrigació va ampliar les terres de regadiu fins a la zona anomenada el Pla o Muntanya. Entre l’últim quart del s. XIX i el primer terç del s. XX diversos motors pujaran l’aigua també al Secà.

Les fonts no són molt abundants (Amarga, de Poveda, de Putxarra) i s’han aprofitat escassament per a regar. A la font Amarga, potser per això, per ser amarga i inútil per al reg, l’hem compensada atribuint-li propietats curatives. Però l’aigua no apareix solament en forma de corrents i fonts. En la toponímia rural apareixen diverses denominacions que evoquen zones humides pretèrites, com els Albellons, les Algoleges, les Rambles, les Foies i la Foieta. Unes altres són testimoni dels canvis dels cursos dels rius, com l’Illa, el Riu Mort o el Riuet Sec.

L’aigua ha tingut un efecte benèfic, però també devastador; les tronades, els temporals, les pluges torrencials i les pedregades es repartixen en cada segle. Els castellonencs s’han aclamat a santa Bàrbara i als sants de la Pedra esperant la clemència del cel. Des de la primeria del s. XX els llauradors castellonencs van confiar en l’efectivitat dels coets per tal d’evitar les pedregades, tal com revela una notícia de 1909: «Dicen de Villanueva de Castellón que durante la tormenta del miércoles varios labradores dispararon gran número de cohetes granífugos, consiguiendo salvarse del peligro que les amenazaba» (La correspondencia de Valencia, 1909, setembre 13). Durant gran part del s. XX es va emprar esta tècnica de dubtosa eficàcia que, més bé, es basava en la creença que el foc, el quart element, podia véncer l’aigua (en estat sòlid).

Quan la humiditat, qualitat apropiada de l’aigua, es combina amb la calor, qualitat apropiada de l’aire, esdevé mortífera. Les pestes medievals, el paludisme endèmic, les epidèmies de còlera del s. XIX i les febres tifoides es devien a la mala qualitat de les aigües i a la proximitat de les zones humides. Cavanilles, especialment, i els metges i capellans dels segles XIX i XX alertaven en va sobre les greus conseqüències per a la salut dels castellonencs de la seua passió per l’arròs. No pensava el mateix el nostre paisà Vicent Ignasi Franco. Cap a 1843 Madoz informava que el veïnat de Castelló «para los usos domésticos se sirve de algunos pozos que hay en la mayor parte de las casas». Fins a la dècada dels setanta del segle passat els metges castellonencs no van aconseguir desterrar la falsa creença que l’aigua dels pous era millor que l’aigua del pou de Gallego, tot i que l’any 1933 ja ho advertia el metge Alapont en un article del periòdic Cultura amb un títol contundent: «¡No bebáis agua de los pozos!» (1933, maig 7). En la seua tesi doctoral afirmava que, si hi ha febres tifoides, era «por la costumbre del vecindario, en la época de verano, de usar para la bebida el agua de los pozos que existen en algunas casas, que tienen fama tradicional de la frescura de la misma». I sobre les propietats curatives de l’aigües de la font Amarga diu que «más que salutíferas son perniciosas y repudiables».

I ara, superades ja les falses creences i les malalties endèmiques, hem de fer front al problema de la qualitat de l’aigua i comprometre’ns a reduir-ne el consum.

F. Xavier Martí

Font: Article publicat en ‘El Miragall‘ de paper del mes d’abril de 2021.