Notícia

Relats breus 'El Jaquetó' de Lía Estrada Noverques

Des de la Comissió d'Activitats Extraescolars de la Regidoria d'Educació vos mostrem un recull de les activitats que hem realitzat amb l'alumnat tot i les dificultats provocades per la COVID-19.

Totes i tots s'han esforçat molt i mostra d'això són els magnífics resultats que hem obtingut.

Cada dia publicarem un relat breu, a continuació llegireu uns dels relats guanyadors que vam escriure amb motiu de Tots Sants, esperem que vos agraden:

EL JAQUETÓ

Vaig arribar a la direcció que deia el paper que em vaig trobar a la taula de la cuina. Supose que el deixaria ma mare. Quan vaig entrar a l’establiment vaig notar una olor estranya, a vell a rovellat. Era un lloc obscur i no tenia pinta de tindre molts clients pel grinyol que va soltar la porta a l’obrir-se. No vaig fer molt de cas, el jaquetó ja estava encomanat i no havia de pagar res.

Vaig veure com una senyora major eixia des de darrere del taulell amb la peça enrotllada en una bossa. Sense dir-me res va bufar en la barra per a llevar la pols i la va deixar caure amb delicadesa. Quan va alçar el cap per a mirar-me li vaig notar una certa tristesa en la cara. Em va dir: Un disseny un poc particular; li vaig somriure i vaig agafar la bossa. Quan estava a punt d’eixir va continuar: bona sort i bon Tots Sants. Un calfred em va recórrer tota l’esquena, però vaig somriure de nou, un poc estranyada, i vaig eixir.

Mentre caminava cap a casa vaig notar que la bossa pesava massa com per a aguantar tot el camí, així que em vaig disposar a posar-me el jaquetó.

Al traure’l, vaig admirar la finor amb què estava fet, es notava que era un treball professional. Me’l vaig intentar posar i vaig escoltar un soroll al meu darrere. S’havia esgarrat. Em vaig posar histèrica, no sabia què fer.

Vaig pensar en tornar a la tenda, però em feia mala espina aquell lloc. Finalment, vaig decidir tornar a casa. El vaig guardar. Mentre el posava a la funda, el vaig tornar a mirar. Quina llàstima, és una peça única. Era personalitzat, sol hi havia un així al món.

El dia 1 de novembre vaig anar al cementeri, com tots els anys. Hi havia molta gent, a eixes hores quan mes; vaig decidir anar a visitar a la família. Mentre caminava cap a la zona del cementeri mirava a la gent. Tots estrenaven jaquetó. N’hi havia de blaus, negres, verds...

Però em vaig quedar paralitzada quan vaig veure el meu mateix disseny poat en una persona. Quan em vaig acostar més, vaig tindre la necessitat de mirar cap a la zona de la peça que havia esgarrat, i allí estava. No sabia què fer, i ella seguia caminant, cap a un lloc més apartat del cementeri. La vaig seguir per instint, alguna cosa em deia que ho fera.

Es va parar a una tomba, i es va quedar mirant-la. Jo estava prou lluny, i mentre m’acostava per parlar-li vaig veure la fotografia de la persona enterrada. Era jo. Sentia que anava a desmaiar-me, però vaig reunir forces per preguntar-li què estava passant. Es va girar, jo tremolava. La vaig mirar un poc més de prop. Tenia la cara coberta i era un poc més menuda que jo. Es va destapar la cara. Em va mirar directament als ulls i vaig detectar eixa mirada tan característica. Era la dona que em va vendre el jaquetó. Va somriure tètricament i vaig sentir un altre calfred per l’esquena, molt més intens que l’altre.

Lía Estrada Noverques
4t d’ESO
Col·legi Hernández