Notícia

De quintes va la cosa

Per Nelson Seguí

La quinta del 57 celebra els 60 anys

Quan el meu amic Emili em dona a conéixer que hi ha un esmorzar de la quinta del 57, m'ho pense més d'una vegada. El primer que vaig pensar és que no coneixeria ningú, o pitjor encara, que ningú em coneixeria, ja que porte més de 40 anys sense anar al poble més que a algun dinar familiar. I a què vaig allí? Però parlant amb mi mateix em vaig decidir a anar al primer esmorzar. Primera gran sorpresa, coneixia a gran part dels xics, sí, dels xics, perquè a les xiques, com que som de la mateixa edat, no les coneixia, ni tan sols pel nom, només a tres o quatre, ja se sap que de menuts les xiques solen eixir amb xics un poc majors que elles. Evidentment entre els qui viuen al poble no hi han sorpreses, només algun cas que s'estranyà quan s'enterà que tal o qual persona era de la mateixa quinta.

Des d'eixe primer moment surava en l'ambient un flaire de complicitat difícil d'entendre en persones que si bé algunes es coneixen, no totes tenen relació en la vida quotidiana. I això és fruit de les bones intencions que tots i totes portàvem des de casa, a saber, reunir-nos gent de la meteixa edat que només té en comú haver nascut l'any de la “riuà” 1957 amb la intenció de passar-ho bé, celebrar els 60 anys en aquest món i gaudir d'allò que la vida ens proporciona.

I així, després de tres esmorzars es va decidir per fi celebrar, el passat 3 de juny, una bona jornada amb passacarrer amb xaranga per tot el poble, recepció a l'Ajuntament, sopar i ball. No va ser difícil muntar-ho tot, millor dit, no ens va ser difícil muntar-ho, perquè comptàvem amb la dedicació d'un grupet de tres o quatre que es deixaren la pell perquè tot estigués ben organitzat, crec recordar que em digueren, Xaro, Josep, Santi Perucho, Santi Sanchis, Pep Badal i Ramon als quals els hem d'estar molt i molt agraïts perque la nit va estar fantàsticament organitzada i sabem per experiència quina cosa significa organitzar un event d'aquestes característiques.

Ara què? Ara com anem a passejar-nos pels carrers del poble, amb música incorporada, i no sentir certa vergonya o, si més no, un poc d'atordiment? I després, com podrem iniciar converses, mantindre afinitats, mostrar-nos amb familiaritat?

Tosts aquests dubtes m'entraren abans d'acudir al lloc acordat. Encara no sé com, allí que em vaig presentar. Poc a poc anaven apareguent elles, ben arreglades i perfumades, guapes, amb el somriure a la cara, amb la il·lusió de compartir una bona estona amb les seues amigues i amics; i ells a poc a poc, acudint, a pesar que hi havia un partit de futbol d'allò més interessant, disposats a compartir aquesta vetlada amb totes i tots, amb cara somrient, i amb la confiança que anava a estar una bona experiència.

I jo? Amb qui parle? De què parle? Si casi no conec ningú! Així que vaig començar per iniciar conversa amb els meus amics d'infantesa, clar amb aquests tinc una relació especial, però i després?

En això arribà el fotògraf, poseu-vos ací, la primera fila ajupits,- jo si m'acatxe ja no m'alce, diu una veu, - a mi no tragues la panxa!, diu l'altra. Total, que entre rialles i fotos comencem el passacarrer des de l'a plaça de l'Ermita fins l'Ajuntament. Clar, com que hi havia música, la gent del poble eixia al carrer per veure quina cosa passava. Les cares de la gent eren per a fotografiar, tots i totes amb un somriure brillant a la cara, salutacions amigables, explicacions necessàries i comentaris benevolents, feren que el passeig fora d'allò més agradable. Es respirava un ambient de festa, d’alegria, de commemoració, que era en realitat el motiu del nostre encontre.

Però us he de dir que si tots i totes saludaven la gent, jo només vaig conéixer dues persones en tot el trajecte, però ja ho tenia previst, així que simplement vaig participar de l'alegria dels meus companys i companyes i, com per art de màgia, també va ser per a mi un passeig agradable.

Em cridà l'atenció les cares somrients de tota persona amb qui ens creuàvem. Com si fora un dia de festa major, i açò paga la pena i convé mantenir en el poble, perquè som i serem poble, amb els seus inconvenients (algun hi haurà) i els seus avantatges (crec que molts).

A l'Ajuntament ens rebé una regidora i l'Alcalde, els quals molt amablement ens lliuraren una insígnia que prompte aparegué en les solapes de molta gent i que guardarem com a record.

En definitiva arribàrem a l'antiga Càmara Agrària on ens esperaven els aperitius i el sopar, per cert, molt ben presentat i de qualitat. I és ara quan començàrem realment a recordar i comentar fets d'abans, de la nostra època, de coses que passaven, de situacions que alguns recordaven i d'altres no, de les bodes que en aquell local se celebraren, dels batejos, de les comunions, dels menjars del “Gostino”, del dia de la quinta quan entràrem, de la recollida de diners, de les paelles... i de tantes i tantes coses.

I per a les postres el ball i el karaoke, amb els quals ens ho passàrem d'allò més bé, desinhibits, entrant i eixint del local, raonant amb uns i amb altres, i rient, rient molt. Va ser una fantàstica nit que recordarem amb el pas del temps, i tot gràcies a la bona predisposició de tots i totes els qui allí ens presentàrem i al bon ambient que es va aconseguir. És per això que he d'agrair el bon acolliment que vaig sentir des del primer moment per part d'aquells que no em coneixien, encara que sí coneixien a la meua família.

I ja per acabar us vull comentar que, tal i com m'ha passat a mi, participar en actes del poble, preparats per gent del poble i per a gent del poble, no s'han de prerdre mai i que cal acudir i fomentar. La infantesa és una etapa de la vida que marca molt, la tenim gravada a foc en les nostres ments i per molt de temps que passe, és la base de la nostra història personal i això marca.

Per cert, no sé si sabreu que la quinta del 57 té un trocet de cel guanyat, perquè dels diners que sobraren de la recollida del 79, anaren a la reparació o compra (no ho aclarírem) de l'orgue de l'esglèsia del poble.

Moltes gràcies a la quinta del 57.