Notícia

Mai vaig trobar mestre...

/ Fotos: Valerià Benetó i Joanjo Puertos

Criat a una casa, on sempre han tingut animals, curiós com solen ser alguns xiquets, gran habilitat manual, prendre una determinació vital, enfrontar-se amb ella, dur-la endavant... i guanyar, si a estes premisses li afegim que mai va trobar mestre, estarem d’acord que el nostre protagonista, mereix el reconeixement popular, almenys el del seu poble, perquè de clients i aficionats ja els té, ens referim a un tímid número u, un vergonyós fora de sèrie, una peça única en el seu ofici, ací a Castelló i en molts, molts, molts quilòmetres al voltant. Que de qui estem parlant?... de l’artesà Aureli Galbis, un exquisit treballador del cuir, hàbil amb els tallants a les mans, preocupat pel producte acabat no sols si li agrada al client, que es qui paga i torna a buscar els seus serveis, sinó si li fa bé a l'animal, si el porta a gust, si es troba còmode en el que li ha confeccionat...

Parlant en castellà el seu ofici seria 'Guarnicionero', però en la nostra llengua, té múltiples accepcions, quasi tantes com objectes són capaços de fer, a part del concebut 'Guarnicioner', pot ser nomenat com corretger, seller, albarder etc. el nom de l'ofici seria el de 'baster' i el nom del negoci 'guarnimenter', perquè confeccionen, i venen els guarniments necessaris per als animals tant per la faena diària, com per a la festa més senyalada.

Com foren els inicis?

Tot va resultar com un joc, i un xiquet quan juga... ho fa en serio, la curiositat el feia investigar com estaven fets els utensilis per preparar un animal, tant per la feina com per a la festa, durant alguns anys, la vespra de Sant Antoni, en celebrar el sopar junts els rossiners de Castelló, Aureli els ensenyava el que havia confeccionat, corretges, ramals i tota classe d'elements predisposats a ser utilitzats en la grandària adient, però eixes mostres enlluernaren els interessats i prompte ja no foren felicitacions , sinó encàrrecs de faena... no ho sabria explicar però a la meua casa el meu uelo o mon pare anaven a Xàtiva, inclús a Sueca per abastir-se de cabestres, ara són els rossiners d’aquestes poblacions els qui venen a la meua casa a buscar el que jo els he confeccionat en exclusiva per a ells, de vegades tinc alguna cosa preparada, però és molt difícil de coincidir, s’ha de prendre mesura als animals, i després amb un poc de paciència que encara ens queda un poc de temps per tallar dibuixar decorar tots els elements propis d’aquesta faena i festa que continuarà mentre hi quede gent del Calvari, orgullosos de ser com som, i més encara si tan alt està situant el llistó el nostre protagonista, que a força de demanar-li-ho ens ho conta, sense cap de rancor, com si del més natural del món estiguera parlant:

-Mai vaig trobar mestre...

- No volien ensenyar ningú, per a no tenir competència, i al·legaven coses totalment estrambòtiques, que els xiquets no atenien les seues explicacions, que només volien que jugar i no aprendre l’ofici...

No sé per què ni per qui ho deien, jo desitjava que algú m’ensenyara, en canvi ho vaig fer tot sol, desmuntant , tot el que trobava per casa... més tard vaig saber que hi havia a Andalusia una escola d’aquest ofici, però tenia unes condicions per a anar-hi que em va resultar impossible, el número de nous alumnes era realment xicotet i la meua edat sobrepassava el límit establert, un nou desengany, res em va desanimar i vaig continuar pel meu compte fins aconseguir-ho, abans de despedir-nos li demanem un nou favor:

Voldríem veure el teu cavall de muntar, com està a la quadra, com viu eixe animalet.

De nou un tímid somriure se li dibuixa en la cara, s’alegra d’ensenyar-lo, i sobretot se esvaeix de totes les innovacions , que ja ha incorporat a la quadra, espaiosa, sense pessebre i amb l’aigua servida en dispensador a gust de l'animal que es qui el fa funcionar...

Marxem, satisfets de veure el que em vist, un animal ben cuidat, un artesà satisfet amb la seua sort, portant endavant el seu ofici, que si més no, tots els anys, exposa públicament el seu treball en la desfilada dels animals de la festa de Sant Antoni...Aureli Galbis, artesà... hui per hui de Castelló, una peça única...

Picant ací podeu veure l'àlbum de fotos de Valerià Benetó i Joanjo Puertos

Valerià Benetó