Notícia

Per què 'trenquem' els carrers 'd'adoquí'?

/ Fotos: Joanjo Puertos

Des que reformàrem el carrer del cine, ara fa dos anys, s'ha generat una controvèrsia al voltant de la bondat o maldat del procediment seguit per renovar-lo, així com de la decisió d'aplicar-lo a altres carrers del poble (Palleter, Franco i Sant Roc).

Comencem parlant de les raons que ens han portat a reformar-los, que són diverses, però amb un punt en comú: les voreres d'eixos carrers són massa estretes. Per una banda, la integritat física de les persones (entre elles, les més vulnerables: la gent gran) perilla. Mentre circulen cotxes pel paviment, una persona pot eixir d’una casa o vindre en sentit contrari obligant-te a baixar al carrer. Les voreres tampoc són segures (en alguns trams fins i tot insuficients) per desplaçar-se amb carrets (de la compra, de xiquets/es,...) o si tens mobilitat reduïda. Estem parlant de la part dels carrers reservada als vianants, però resulta que no és ni funcional ni còmoda ni segura; per tant, en l'actualitat no acompleix cap de les seues funcions. Aleshores es tracta de millorar l'accessibilitat, la mobilitat i la seguretat dels vianants, o com es diu en llenguatge tècnic, eliminar barreres arquitectòniques.

Així doncs, quan decidírem canviar aquesta situació, preguntàrem per les alternatives. Cal tenir en compte diverses variables: Econòmica, tècnica, social i sostenible. Es podria pensar que la forma més ràpida i barata (sense canviar els embornals) era rebaixar les voreres per deixar-les a nivell del carrer. Aquesta opció té només un inconvenient: L'aigua de la pluja podria entrar a les cases perquè la pendent que quedaria no seria suficient. Per solucionar-ho, podríem donar-li pendent a la zona de les antigues voreres. Però per aconseguir suficient desnivell en una distància tan curta (menys de mig metre), caldria elevar l'extrem de la vorera prop de les façanes per damunt de la rasant actual, construint el que tractem d'eliminar: Brancalets en cadascun dels accessos als habitatges, dificultant l'accessibilitat i minvant la mobilitat, és a dir, generant noves barreres arquitectòniques.

Quina és l'alternativa que ens plantejàrem? La mateixa que s'ha aplicat a altres pobles, del voltant i d'altres comarques (Carcaixent, Pobla llarga, Xàbia, Torrevella...): Refer la distribució dels embornals del clavegueram, deixant-los al mig del carrer. D’eixa forma, hi ha distància suficient per construir una única pendent -sostinguda en tot el carrer- suficient per assegurar el drenatge correcte de la pluja i raonable perquè , al mateix temps, no dificulte el pas dels vianants (sense o amb garrots, closes, caminadors, cadires de rodes....) ni tampoc els carrets de la compra o d'infants.

Tot això implica reconstruir el carrer, eliminar les voreres i les pedres del paviment. Perquè no són llambordins ('adoquins') de basalt encastats fent un empedrat com els de l'antiguitat, o dels que es feren a finals del segle XIX i que encara es conserven en algunes poblacions pròximes. El que trobem als carrers del poble són paviments fets de trossos de pedres, probablement de basalt o granit, restes de l'obtenció dels llambordins. Són quadrangulars o contornejats, acoblats de manera semblant als llambordins dels empedrats, encastats, rejuntats i recoberts d'una massa de formigó (curat durant setmanes amb basals d'aigua) per donar-li consistència al conjunt i produir una superfície contínua i fina per al desplaçaments dels vehicles .

Durant l'antiguitat, des dels cartaginesos i romans fins els segles passats, XIX i XX, el disseny de les vies de comunicació entre poblacions (vies i camins) i també dins dels pobles intentava sortejar els obstacles orogràfics del terreny i proporcionar una plataforma el més consistent, durable i uniforme possible (lliure de bassals i fangs) per facilitar els desplaçaments més ràpid dels vehicles, afavorint el comerç entre les poblacions i els habitants. Però hui, uns quants segles després, els criteris del disseny de la mobilitat dels habitants de les poblacions han canviat. Les comunicacions externes es fan mitjançant xarxes ferroviàries, aèries, marítimes i grans autovies que permeten un transport de mercaderies molt ràpid. Les comunicacions internes, carrers i avingudes, busquen millorar l'accessibilitat, la mobilitat, la seguretat i les relacions dels vianants, pacificant el trànsit motoritzat. Es prioritzen els vianants i les seus necessitats de desplaçaments sobre els vehicles motoritzats. Per la qual cosa, cada dia són més les zones de les ciutats -sobretot del nucli antic, amb carrers més estrets- que es reconstrueixen com a vies de preferència per als vianants i, fins i tot, es programen períodes de tancament regular al trànsit de vehicles motoritzats.

Arribats a aquest punt, hem de prendre decisions: Mantenir els carrers o canviar-los el disseny? I si els canviem, reutilitzar els materials antics amb el cost addicional que representa la recuperació d'un material de segona o utilitzar els nous materials (llambordes de formigó), de característiques semblants als antics llambordins, que ens permeten muntar empedrats o paviments articulats, amb aspecte i resistència semblants als originals, però millorant l'accessibilitat, la mobilitat i la seguretat dels vianants? Nosaltres tenim clara la nostra prioritat: Les persones, primer i amb el cost just.

Per això decidírem canviar el carrer del Cine fa dos anys, per això reformarem els carrers del Palleter, Franco i Sant Roc. Per això, en acabar aquests carrers, mamprendríem (condicional!), amb els mateixos criteris, la reparació integral del carrer Síndic Pere Calp. Perquè a Castelló no tenim carrers de llambordins de basalt que conservar ni tampoc al 'Catàleg de bens culturals' del nostre PGOU trobem cap estructura semblant catalogada, ni com a 'BRL' ni sols amb protecció ambiental. Més tard, començaríem (de nou en condicional) la reconstrucció del carrer Major, perquè a les voreres estretes se sumen les sequioles laterals del paviment, augmentant el perill per la integritat física de les persones. Ho faríem encara que segurament baix de l'asfalt tornarem a trobar pedres de basalt contornejades. I seguiríem el mateix procediment: 'Sacrificar' les 'pedres'(que no 'adoquins' o millor dit llambordins) per seguir millorant l'accessibilitat, la mobilitat i la seguretat dels vianants dels carrers de Castelló, sobretot els més vulnerables: La gent gran.

Insistim: Primer les persones i després la resta.

Font
: